La calidad

Uno de los aspectos más importantes en un producto es la calidad.

Como bien pone en la Wikipedia, la definición de calidad de producto es diferenciarse cualitativa y cuantitativamente respecto de algún atributo requerido, esto incluye la cantidad de un atributo no cuantificable en forma monetaria que contiene cada unidad de un atributo. También podemos definir calidad como la satisfacción del cliente con el producto.

De los atributos requeridos en un producto, que dependen del producto en si, podemos diferenciar entre otros, por ejemplo en un aparato informático:

- Diseño

- Acabado

- Funcionalidad

- Durabilidad

- Usabilidad

Para que todo esto sea posible, la empresa tiene que basarse en el modelo prototipo para poder así obtener finalmente el producto que satisfará a su cliente, que a fin de cuentas es lo que desea la empresa. Después debe aplicar los diversos controles de calidad para comprobar que las especificaciones del producto se satisfacen en el producto final.

En principio un buen control de calidad, consiste a grandes rasgos en:

Inspeccionar el producto: que no contenga substancias dañinas, que cumpla las normativas ISO sobre los materiales usables, etc...

Verificar el sitio donde se fabrica: Las condiciones con que se fabrica un producto también son vitales para el acabado de este.

Pruebas de laboratorio: para comprobar la durabilidad, pruebas de fuerza y tensión, esto se aplica en general en todo, es más estricto por ejemplo en juguetes.

Aunque aquí se expliquen muy sencillos, estas pruebas e inspecciones son numerosas y complejas y hay que llevarlas a cabo durante todo el proceso de fabricación. Un control de calidad no es gratuito, evidentemente, y del coste de este depende del coste de producción del producto en cuestión.

El problema viene con todos los productos importados de países en los que los costes de producción se ajustan al máximo y, con ellos, los controles de calidad. En principio, los controles de calidad tienen que ajustarse a las normativas del país en el que se exportarán, pero aun siendo así, la calidad del producto disminuye notablemente.

En los tiempos que corren, donde los productos importados son la mayoría, sobretodo en el ámbito electrónico, cada vez se introducen al mercado más productos de China, Taiwán y otros países subdesarrollados, en los que estos controles son escasos. Es por esto que cada vez nuestros productos tienen menos durabilidad, aunque a su vez sean más baratos.

La pregunta es entonces, a sabiendas de que a nosotros, los consumidores, esto nos afecta en un 100%, debemos preferir pagar mas por mas calidad, o dejar que esto siga pasando hasta que llegue un momento en que todos los productos duren dos días?

Estamos suficientemente informados de los controles de calidad de los productos que usamos? Hay que tener en cuenta que aunque aquí haya mencionado solo algunos atributos no estamos hablando solo del típico mp4 clon de iPod, también estamos hablando de medicamentos, coches, construcciones, etc.

Y lanzadas estas preguntas me gustaría despedirme del blog siendo este nuestro ultimo post del cuatrimestre.

La verdad es que la experiencia ha sido, cuanto menos, innovadora, y otra manera de ver las cosas desde un punto de vista más práctico y visual. Ha sido un placer leer vuestros comentarios, pues algunos realmente eran muy interesantes, aportando información que nos interesa. Y así, para acabar me gustaría desear unas felices fiestas y prospero año nuevo a todos vosotros.

Nos vemos pronto!

Marketing Viral

Una empresa produeix un bon producte. Això és una garantia de vendes? Ni de bon tros! Amb tenir un bon producte no n’hi ha prou, s’ha de seguir una sèrie de mecanismes o tècniques que asseguri aquestes vendes. D’això és justament del que s’encarrega el marketing. El marketing es pot definir de moltes maneres diferents, però jo entenc que són totes aquelles tècniques que ajudaran a conquistar el mercat mitjançant la satisfacció de les necessitats i desitjos dels clients.
I com s’aconsegueix això? Òbviament, el factor bàsic, és fer un producte competitiu, un producte útil que interessi al client. A més a més, l’empresa ha de fer conèixer el seu producte, per tant, s’ha de fer una publicitat adequada; si el client no coneix el producte, difícilment valorarà si comprar-lo o no. Un cop aconseguit aquest objectiu, s’ha d’intentar convèncer al client que aquell producte satisfarà les seves necessitats i que contrarestarà amb escreix el preu que ha de pagar per ell. De la mateixa manera, s’ha d’intentar convèncer al client que el seu producte és millor que el que li ofereix la competència.

Totes aquestes valoracions i molts més són les que ha de fer el departament de marketing d’una empresa per tal d’intentar aconseguir unes bones vendes del seu producte, que de fet és el que li interessa a l’empresa. Però, de quina manera s’ha d’aconseguir aquest objectiu? Doncs hi ha molts tipus diferents de marketing, i avui us parlaré d’un d’ells: el marketing viral.

Com la majoria de coses, el marketing també s'ha hagut d'adaptar a les noves tecnologies. Cada cop internet va prenent més força i és poca la gent que no hi accedeix diàriament. Així doncs, s’ha convertit en un sistema ideal per tal de vendre un producte. De fet, s’ha convertit en el gran mercat mundial, on cada cop hi ha més competència i s’han de buscar noves tècniques per tal d’arribar al màxim de clients potencials possibles.

Una d’aquestes noves tècniques és l’anomenat marketing viral (o publicitat viral). El seu objectiu és explotar les xarxes socials ja existents per tal de fer créixer de manera exponencial el que s’anomena “coneixement de marca”. És a dir, utilitzar les relacions socials per intentar que molta gent conegui el seu producte i valori si comprar-lo o no. El seu funcionament és semblant al d’un virus informàtic, el qual es va estenent mitjançant un punt de contacte, d’aquí el seu nom.

Dins d'aquesta tècnica, hi ha molts tipus diferents:

· Passa-ho: Se sol·licita a l'usuari receptor del missatge que el reenviï als seus coneguts. Com es pot deduir, normalment la quantitat de gent que el rep de part de l'amic és molt més gran que no pas la que el rep de l'original. Un clar exemple és el de les cadenes de correus electrònics.

· Viral incentivat: S'ofereix una recompensa al receptor per reenviar-lo. Normalment es requereix que una tercera persona (a banda del receptor i a la persona a qui li enviarà el missatge) participi per tal que el primer receptor pugui optar a la recompensa, fet que augmenta les probabilitats de participació. Un exemple és una campanya de JB Nightology en que s'ofereix més oportunitats de destapar un panell amb premis si els hi dius tres correus electrònics de coneguts teus.

· L'encobert: Com el seu nom indica, l'objectiu és no deixar entreveure que es tracta d' una campanya de marketing. La idea és que el missatge sigui una cosa divertida o impactant que faci que qui la rebut l'enviï espontàniament. Poc a poc la gent en va parlant i a mesura que això passa es van donant pistes fins acabar anunciant el producte. Un exemple és la campanya realitzada per MTV amb la conegudíssima cançó “Amo a Laura”.

· El del rumor: Es basa en publicar anuncis, missatges o notícies que facin que la gent del carrer en parli a causa de la seva morbositat o polèmica. Per exemple, relacions amoroses entre protagonistes d'una pel·lícula que s'ha d'estrenar en breu.

· Base de dades gestionada per l'usuari: els usuaris creen i gestionen les seves pròpies llistes de contactes fent servir una base de dades oferta per un servei on-line. Com que es convida a nous usuaris, aquestes estan creant també una cadena de contactes viral i autoreplicada que creix de forma natural i provoca que altra gent s'hi apunti. Per exemple, les empreses de contactes, com eCrush.

Estic segur que tots vosaltres heu estat “víctimes” d’aquest tipus de marketing, que, al meu parer, cada cop està més estès i són més les empreses que l’utilitzen per incrementar les seves vendes. Què en penseu? És lícit? Creieu que és efectiu?

Us deixo uns quants links on podreu trobar uns quants exemples, no tenen preu. El que s’arriben a inventar!!

http://www.debocaenoreja.blogspot.com/

http://extracine.com/2007/12/06/la-campana-de-marketing-viral-de-the-dark-knight-se-vuelve-real/

http://www.ionlitio.com/2006/12/20/marketing-viral-la-nueva-publicidad-en-internet/

任天堂 (Nintendo) i l'heterogeneïtat de la clientela

Nintendo és, com suposo que sabeu, una empresa molt antiga, que va començar fabricant cartes i ha acabat ficada en el món dels videojocs.
Durant l'època en què Nintendo competia amb la Game Cube i la Game Boy Advance contra la PlayStation2 de Sony, es pot dir que la seva quota de mercat era bastant petita, i és que qui no tenia una PlayStation2, a part de jo?
Els jocs de la Game Cube estaven clarament destinats a nens, i d'aquesta manera, Nintendo perdia una gran part de possible clientela, que d'altra banda Sony s'enduia amb els seus jocs destinats a gent més adulta, de la seva PlayStation.
Mireu aquests gràfics, on es veu clarament qui era la clientela de Nintendo durant l'era Game Cube i Game Boy.

Gràfic GameCube

Gràfic GameBoyAdvance

Les barres d'adalt són la clientela masculina, mentre que les d'abaix són la femenina, i com més a la dreta, més edat. Es veu molt clarament com, a mesura que l'edat avança, Nintendo perd clientela.

Darrerament, i com segurament haureu comprovat, això ha canviat. I és que com diu als apunts d'àrea comercial, pàgina 8, no existeix un únic client. El client és una "classe abstracta" que són molta gent diferent, amb gustos molt diferents i edats molt diferents. Amb una consola anomenada GameBoy, no pots pretendre encisar gaire públic femení, i d'això Nintendo se n'ha adonat fa poc amb la Nintendo DS i la Nintendo Wii.

Quin era el problema d'aquesta empresa? L'infantilesa dels jocs. Estava únicament dirigit a un públic infantil, amb la qual cosa s'estaven perdent un tros immens del pastís que ara han sabut menjar-se.

Només cal mirar els gràfics de ventes de la NintendoDS i de la NinendoWii, per adonar-se'n.

Gràfic Nintendo Wii

Gràfic Nintendo DS

Si us hi fixeu, amb aquestes dues consoles, han aconseguit captar molt de públic femení, i també una franja d'edats que abans era pràcticament inexistent, si us fixeu en el segon gràfic, veureu que hi ha més gent de 44 anys amb una DS que no pas nois de 17 anys!
Es pot dir que Nintendo ha fet una bona estratègia comercial.

Observeu les diferències entre un anunci de la Game Boy als anys 80

Amb els anuncis que fan ara per la Nintendo DS.

És clar que estem parlant de fa més de 20 anys, però em refereixo al to amb què l'adrecen i el públic a qui clarament van destinats cadascun. A més, es veu un clar augment d'inversió en la publicitat, suposo que perquè ara s'ho poden permetre.

Està clar que el que diu als apunts sobre la diferència d'edats, sexes, cultures, constitució física o classes socials dels individus és més que real, i que a nivell teòric hi ha diverses maneres d'enfrorntar-se a aquesta heterogeneïtat. També està clar que Nintendo ha sabut fer un bon marketing mix únic, per aconseguir vendre un mateix producte a tota classe de gent, i sinó mireu quina campanya publicitària més directe van llançar:

Els gràfics que he mostrat més amunt són concretament de les ventes realitzades a Tokyo i Osaka, m'agradaria veure un gràfic que mostrés les ventes a Europa o a l'Estat Espanyol, però segurament no serien gaire diferents.
Vosaltres també heu notat el canvi d'estratègia que ha fet Nintendo per a captar més públic? Ha aconseguit captar-vos?
Jo tinc la sensació que ara amb la PlayStation3, Sony està caient en el mateix error que Nintendo fa uns anys, però del revés, intenta captar a un públic massa adult, i s'oblida dels més menuts, que al cap i a la fi són els qui d'aquí una setmana esperaran que sota l'arbre de Nadal hi hagi una Nintendo DS.

Bon Nadal i feliç any nou a tots!

Fonts: http://japan.cnet.com/news/tech/story/0,2000056025,20358428,00.htm (en japonès)

Diferents estratègies comercials

Durant el curs hem parlat sobre com motivar als treballadors d'una empresa, sobre la feina del directiu, etc... Sobre inversions, financiació, etc.. Però que els empleats estiguin molt motivats i els directius facin molt bé la seva feina no és suficient per a que una empresa funcioni. Tampoc no ho és que s'inverteixin molts diners, o que la financiació inicial sigui molt bona. El més important per una empresa és vendre el seu producte.

El primer que ha de definir una empresa quan es crea és: quins són els objectius que vol aconseguir i com els vol aconseguir. Entre d'altres, cal escollir una estratègia publicitària que serà clau per a la donar a conèixer la marca i els seus productes.

Així doncs, en aquest últim post parlaré sobre marketing. En concret, sobre una de les quatre variables del marketing: la comunicació. En la meva opinió, la variable més important, ja que el fet de que un producte sigui car o barat, no determina si el producte es vendrà més o menys, ni tampoc que el producte sigui més bo o més dolent. Cal puntualitzar però, que el producte ha de tenir uns mínims de qualitat, ja que si el producte és nefast per molt bona promoció que se'n faci, tampoc no es vendrà.
Com a exemple,que crec que s'ha comentat alguna vegada a classe, potser l'iPod no és el millor reproductor mp3 que existeix al mercat, a més tampoc no és precisament barat. En canvi, tothom en vol tenir un. Per què? Perquè és un bon producte, perquè està de moda...? La resposta està en la comunicació. En com venen el producte, com et fan sentir quan veus un anunci d'aquell producte, etc... Bàsicament, en com fan que el producte et sedueixi suficient com per anar a la botiga i comprar-te'l.

Una vegada el Jose Cabré va comentar que existien dos productors de detergents, i en canvi n'està ple de marques: Elena, Skip, Wipp, Ariel... Els fabricants són els mateixos, en molts casos els productes són iguals, possiblement fins i tot d'un preu molt semblant... llavors, què fa que un es vengui més que l'altre? La comunicació.

Per acabar, m'agradaria que veièssiu un vídeo del YouTube sobre com seria un ipod si l'anunciès Microsoft. Hi ha una gran diferència clara entre el minimalisme de la marca Apple, i el sobrecarregament dels de Microsoft. En canvi, ambdues empreses tenen uns beneficis extraordinaris. A què creieu que és degut? Com pot ser que dues empreses amb dues línies tant diferents de publicitat puguin funcionar igual de bé?

http://www.youtube.com/watch?v=aeXAcwriid0

Previsiones de ventas

Las empresas tienen que mantener un numero de empleados finito, y comprar y usar un cierto numero y tipo de materiales para que todo funcione, esto esta muy claro, sobretodo al inicio, que estos números van a ser, en principio, escasos. Pero a medida que va pasando el tiempo, la empresa crece, el empresario tiene que decidir sobre sus necesidades para aumentar o mantener el margen de beneficios, como saber esto? Mediante las previsiones de ventas.

Las previsiones de ventas consisten en un estudio de la actividad mercantil actual de la empresa. Mediante estos cálculos/métodos/procesos podemos estimar el número de ventas futuras, y así saber a su vez, que necesitamos, o que no necesitamos para que ese numero se cumpla. De esto, se deriva gran parte del resto de parámetros del negocio (costes fijos y variables, estrategia y plazos de financiación, presupuestos comerciales, ingresos y gastos, etc.). Hay que tener en cuenta que no el objetivo no es la cantidad que nos gustaría vender, sino lo que es posible vender. Así pues el objetivo ha de ser realista a la vez que ambicioso y bien definido.

Se tiene en cuenta que, cuando y donde se venderá el producto: No da lo mismo vender unos esquís en verano que en invierno, así como tampoco da lo mismo venderlos en Madrid que en Andorra.

Evidentemente, depende del tipo de empresa el tipo de previsión que se haga. Para alguna empresas, el calculo se realizará mediante el numero de unidades vendidas y su precio (por ejemplo el numero de coca colas que se pueden vender en un bar), pero para otras dependerá más del numero de clientes (por ejemplo un banco).

Como podemos observar, no todas las empresas hacen igual los cálculos, existen sistemas más o menos completos que dependerán de que empresa estemos hablando.

Otra cosa que cabe decir, es que estos métodos no siempre son validos, ya que, como ya he comentado, básicamente obtienen una realidad actual y, en general la aplican al año siguiente. Aquí podemos ver unos ejemplos sobre como estos estudios, sobretodo, cuanto mayor complejidad hay,no son mas que una guía que no siempre esta en lo cierto:

http://www.kriptopolis.org/previsiones-microsoft-2008

http://es.autoblog.com/2007/06/01/el-nissan-dualis-dobla-las-previsiones-de-venta/

http://www.pspain.com/foro/showthread.php?t=13166

http://www.nintendowii.es/showthread.php?t=3783

El futuro es realmente imprevisible, un estudio a largo plazo, en este caso, suele ser mas fácil de realizar que un estudio a corto-medio plazo, por que? Por la sencilla razón de que el consumidor siempre sigue los mismos pasos. Como ejemplo se podria poner el HD-DVD o Blu-ray, hoy por hoy es difícil estimar en este año cuantos consumidores lo compraran, pero debemos estar seguros de que todo el mundo acabará actualizando su sistema DVD como ya pasó con VHS.

VAN i TIR: Mètodes per analitzar la rendibilitat d'una inversió

Com hem vist a classe, abans de fer una inversió, cal estudiar bé tres factors clau per assegurar-nos de la seva viabilitat: la rendibilitat, el risc i la liquiditat. Avui m'agradaria aprofundir sobre un d'aquestes tres factors, tot i que sovint va lligat al risc: la rendibilitat d'una inversió.

La rendibilitat és el factor que permet estimar si els beneficis que s'aconseguiran després d'invertir en aquest projecte seran majors que els sacrificis que ha hagut de fer l'inversor. Per fer-ho, hi ha diferents mètodes o models, dividits entre estàtics o dinàmics. Aquesta divisió es basa en un fet diferencial: si tenen en compte o no el pas del temps, és a dir, el canvi de valor del diner. Com es pot deduir, els mètodes que en els seus càlculs no tenen en compte el moment en que es produeix la sortida o entrada de diner (estàtics) són molt més simples que no pas els dinàmics, així que em centraré en aquests últims, més complexos però que aporten una informació més precisa. Una altra característica d'aquestes mètodes (dinàmics) és que són complementaris, és a dir, que usats simultàniament poden donar una visió més complerta del projecte ja que cada un d'ells contempla un aspecte diferent.

Del primer mètode que parlaré és del Valor Actual Net (VAN). Quan parlem del VAN d'una inversió, ens referim a la suma dels valors actualitzats de tots els fluxos nets de caixa esperats del projecte, deduït a partir de la inversió original. És a dir, actualitzar tots els valors a l'any 0 (any de referència) per tal de contemplar la variabilitat del diner al llarg del temps, sumar aquests valors i restar-los-hi la inversió original. Precisament aquesta homogeneïtzació és el principal avantatge d'aquesta mètode: es redueix a una unitat de mesura comú quantitats de diner generades en moments diferents en el temps, fet que permet introduir fluxos als càlculs sense que això distorsioni el significat del resultat final, com pot succeir en el mètode TIR.

Així doncs, el VAN indica la quantitat de diners de que disposarà l'inversor després de retornar el capital i liquidar el seu cost. De forma general, es pot concloure que si el VAN és positiu, el projecte és rentable. Per tant, si l'inversor està dubtant entre dos projectes, el més rentable serà el que tingui un VAN més elevat. De totes maneres, és l'inversor qui acaba decidint si el VAN és prou atractiu com per contrarestar els riscos inherents en la inversió.

Pel que fa a la Taxa Interna de Retorn (TIR), és aquella taxa que fa que el VAN d'una inversió sigui 0 (VAN=0). Ara bé, utilitzant aquest valor per analitzar la rendibilitat d'una inversió, es considera que una inversió és aconsellable si la TIR resultant és igual o superior a la taxa exigida per l'inversor (cost del capital). Aquest cost de capital amb que es compara la TIR pot ser: o bé la taxa d'interès dels préstecs, (en cas que la inversió es financi a través de préstecs) o bé la taxa de retorn de les inversions alternatives (en cas que la inversió es financi amb capital propi), o bé una mescla d'ambdues.

El problema més gran d'aquest mètode, com he avançat anteriorment, és la inconsistència matemàtica de la TIR quan en un projecte s'hi han d'efectuar altres desemborsaments (a més a més de la inversió original) durant el la vida útil d'aquest, ja sigui degut a pèrdues o a noves inversions addicionals.

D'altra banda, la TIR és un indicador de rendibilitat relatiu del projecte, és a dir, que cada projcete té la seva pròpia TIR, per tant, no es pot comparar les taxes de rendibilitat internes de dos projectes ja que no tenen en compte la possible diferència de dimensions d'aquests. Per exemple, una gran inversió amb una TIR baixa pot tenir un VAN superior a l d'un projecte amb una inversió petita i una TIR elevada.

Els costos d'oportunitat

Un dels factors que intervé a la inversió i que em sembla molt important és el cost que té renunciar a una satisfacció present. Crec que és el factor que hem de superar per, d'alguna manera tirar endavant el nostre projecte d'inversió, però és molt complicat.

A la part d'economia també vam parlar-ne, i la veritat és que la definició que hi havia als apunts no em va convèncer, així que vaig investigar una mica, i vaig trobar que aquestes ho definien una mica millor:

- Utilidad máxima que podría haberse obtenido de la inversión en cualquiera de sus usos alternativos.

- Es el valor de los recursos en la mejor alternativa que se deja de realizar. Por ejemplo, cada decisión de producir o consumir alguna cosa significa que se deja de producir y consumir alguna otra.

És a dir, abans d'invertir en un quiosquet de gelats a la platja, podríem haver-nos plantejat l'opció d'invertir en un quiosquet de pipes al centre, però com escollir quina és la millor?
És per això que s'ha de fer un anàlisi de mercat, i durant un estiu anar passejant tant per uns quiosquets com pels altres, observant quin ven més. Podríem arribar a la conclusió que els quiosquets de gelats guanyen més diners, i llavors tiraríem endavant el projecte.
En certa manera, fer un estudi previ de cadascuna de les opcions ens facilita molt la feina a l'hora de prendre la decisió, però imaginem-nos que de sobte comença a ploure cada dia, ningú no va a la platja, i tothom decideix sortir pel centre! Tots els analistes al carrer! (no, pobrets)
Els diners que estiguin guanyant els del quiosquet de pipes, són els diners que podríem estar guanyant i no estem guanyant pel fet d'haver pres una decisió que semblava encertada, però que per un factor extern en principi totalment imprevisible, no ho ha estat.

D'altres vegades és més fàcil prendre aquesta decisió, per exemple:
Una empresa disposa d'un capital d'inversió de 2.000 euros i té dues alternatives. Comprar una màquina que val 2.000 euros però que substituirà una plantilla de 10 treballadors que cobraven 1.000 euros al mes, o invertir aquests 2.000 euros en un banc, que li donarà una rentabilitat anual del 10%. És un exemple exagerat, però és perquè quedi clar que com més utilitat incremental o addicional (així és com es denomina el que guanyes triant la millor opció respecte la no tan bona) més fàcil és prendre la decisió entre dues o més opcions.

Aquesta noció de costos d'oportunitat és també aplicable a molts altres camps, i segur que molts de vosaltres us heu trobat algun cop en la situació d'haver de triar entre diferents opcions a l'hora d'invertir alguna cosa, encara que no siguin diners, oi?

Jo divendres tinc l'entrega de PROP, i ara mateix estic escrivint aquest post, així que no estic avançant res de la pràctica. Quina nota hagués tret a PROP si no hagués fet aquest post? En el meu cas la decisió ha estat fàcil de prendre perquè ho he enfocat al revés: Quina nota tindria d'un post no existent si estigués fent PROP ara mateix?

Viabilidad del proyecto empresarial

Hoy en clase hemos estado hablando sobre la inversión y hemos visto un ejemplo de un posible proyecto empresarial (léase chiringuito de venta de polos en la playa). Obviamente hay muchos factores que indican la viabilidad de un proyecto, en este caso el cálculo del número mínimo de helados que había que vender era bastante significativo. Si para cubrir los costes necesitamos vender 10 mil helados al día, posiblemente lo tengamos bastante difícil para sacar el negocio adelante.
Otro de los factores a tener en cuenta además del de cubrir costes, es el del interés bancario. Hemos comprobado cómo en función del interés bancario sobre el préstamo para la inversión inicial de un negocio, éste podía ser factible o no.

Como decía, hay muchos otros factores que pueden determinar si debemos emprender un proyecto:
- Viabilidad legal
Hay que comprobar si la actividad que deseamos llevar a cabo cumple con la normativa vigente en el país donde vamos a desarrollarla.
Por ejemplo, en España no es legal abrir un coffee shop, y en los Países Bajos sí lo es.
Wikipedia: Los coffee shop son locales típicos de los Países Bajos, que tienen como característica principal ser los únicos en la Unión Europea que ofrecen la posibilidad de venta y consumo de hachís y marihuana de forma legal.

- Viabilidad técnica
Un estudio de viabilidad técnica consiste en reunir toda la información posible acerca de las posibles alternativas en el uso de materiales y/o maquinaria necesarios para el buen funcionamiento del proyecto. Este va muy relacionado con la viabilidad económica ya que muchas veces lo mejor en tecnología suele ser la más cara, y esto puede suponer que el proyecto sea inviable.

- Viabilidad financiera
Sobre financiación ya se ha hablado suficiente en algún que otro post, así que sólo lo enumero como otro factor a tener en cuenta en el estudio de viabilidad. Sencillamente, consiste en determinar si existe o no financiación suficiente.

- Viabilidad de gestión
Consiste en determinar la estructura organizativa de la empresa, y hacer una estimación del personal necesario, posibles proveedores, etc... Es muy posible que una empresa fracase por una mala gestión.

- Viabilidad económica
Es la que comentábamos al principio, que tiene en cuenta, por ejemplo, la inversión inicial necesaria y los intereses bancarios. Se calcula el VAN (Valor actual neto) que es el valor limpio que queda de la inversión después de restarle los intereses. Este indicador debe ser positivo para que la inversión valga la pena.
Otro indicador es el TIR (tasa interna de retorno), que va en función del VAN. Éste indica el valor de los intereses a partir del cual es rentable hacer la inversión.

- Viabilidad institucional
Sólo se refiere a si es posible crear la empresa en la forma institucional que deseamos.

- Viabilidad medioAmbiental
Hay que tener en cuenta si nuestra actividad puede ser perjudicial para el entorno, tanto por contaminación acústica, química, etc... Es posible que haya que cambiar la ubicación de la empresa así como algunos hábitos para poder preservar el medio ambiente.

- Viabilidad profesional
Consiste en determinar si nos vemos capacitados para llevar a cabo las tareas que tenemos encomendadas en el proyecto.

Como habéis visto, existen muchas cosas a tener en cuenta antes de abrir un negocio. Muchas de las empresas que empiezan, cierran antes del primer año. Creéis que tienen en cuenta todos estos factores? Vosotros lo tendríais en cuenta?

Fuentes:
-http://www.decoop.cl/Inicio/FomentoCooperativo/CursosenL%C3%ADnea/FACTIBILIDADDELPROYECTOEMPRESARIAL/tabid/130/Default.aspx

-Wikipedia

Dóna’m l’Informe Comercial... i després parlem!

Aquests dies estem parlant de finances a classe... i com no anem a parlar-ne una mica. L’altre dia a classe vam parlar alt per alt sobre els informes comercials que podia obtenir una empresa d’una altre. Avui m’agradaria saber què ens proporciona un informe d’aquest tipus, perquè ens pot servir i com el podem obtenir.

Primer de tot, què és ben bé un informe comercial? Podríem dir que és una eina que utilitza el departament de finances o la secció de riscos d’una empresa per investigar sobre una empresa amb la qual tenim o tindrem tractes. Amb aquesta pretenem obtenir informació que ens ajudi a decidir sobre possibles negocis o probabilitat de impagament amb aquesta empresa.

Sabeu quina informació pot arribar a donar aquest informe? La quantitat d’informació és gegant. Ens dóna des de informació sobre dirigents, executius i accionistes fins al nom de les empreses que els aprovisionen les cadires del despatx!!!

I és que amb els informes comercials podem saber l’estat actual de una empresa, el punt en què està de la seva evolució, les incidències que té amb les empreses que tracten amb ella, endeutament, beneficis, creixement interanual i un llarg etcètera. Ens fa una foto objectiva de la empresa que volem.

Una informació que solen donar els informes comercials, i que em va sobtar molt, és la opinió de crèdit. En aquest apartat l’informe explica concretament fins a quants diners ens poden deixar a deure! Això és com una predicció, no? És fantàstic que algú et digui: “mira a aquest home si li deixes més de 10€ segur que no te’ls podrà tornar”. Això dóna una facilitat enorme alhora de fer vendes de un considerable volum a una empresa.

Una altre informació molt interessant són els “ratios financieros”. Un “ratio financiero” és un indicador que permet fer mesures i comparacions d’aspectes no quantitatius que permeten analitzar una empresa. Amb aquests indicadors podem fer comparacions i veure en quin nivell està l’empresa en vers les empreses del mateix sector.

D’aquests indicadors n’hi ha de molts tipus: solvència, rendibilitat, equilibri, productivitat, etc.

Per obtenir aquests tipus d’informes hi ha empreses especialitzades en això. Per exemple eInforma, on a la part inferior podem veure l’exemple d’un Informe complet. A part d’aquesta empresa n’hi ha moltes més (Informa).

Jo em pregunto, fins a quin punt una empresa no està “espiant” a una altre? Quins són els límits d’aquests Informació? Quin dret tenim nosaltres com empresa a posseir tanta informació d’altres empreses?

Crec que la resposta està en que en aquests informes només hi ha informació que per llei s’han de fer públiques. El què es fa en aquests informes és transformar aquestes informacions públiques a informacions de alt grau de rellevància per qualsevol altre persona/entitat.

També em pregunto, a una empresa li aniria bé fer-se a ella mateixa un informe comercial? No creieu que si veiem la informació exacta que veuen les empreses de nosaltres llavors podem obtenir algun tipus d’estratègia per negociar amb elles? També estaria bé tenir una informació tant objectiva com és un informe comercial? Ajudaria a tenir clar per on anem fluixos, no?

Ara podem entendre perquè el títol de l’entrada, no? Abans de començar a oferir-te els meus serveis vull saber qui ets, si ets de fiar i fins a quin punt jo et puc donar serveis. En aquest món, abans de deixar alguna cosa de valor pensa-ho dues vegades, primer informa’t i llavors decideix.

Credit Scoring, és tant just com sembla?

El Credit Scoring (la puntuació de credit) consisteix en un mètode numeric que representa la forma més rapida i exacte per a predir, des d’un punt de vista de risc, la viabilitat dels sol·licitants de crèditper a pagar les seves deutes en un futur. Mitjançant aquest mètode, donades certes dades financeres sobre el sol.licitant, s’obté una certa puntuació (d’aquí la paraula Scoring) i comparant-la amb una taula de puntuacions obtinguda de l’univers de consumidors, permet a l’empresa o entitat financera, saber amb certesa la viabilitat de donar-li el crèdit.

L’informació s’obte mitjançant les respostes del qüestionari de sol·licitud de credit, a l’informe de credit del client (obtingut d’una agencia d’informes crediticis) i al seu perfil economic.

Un cop obtinguda aquesta informació la puntuació s’obté, generalment, mitjançant:

- L’existencia de pagaments a plaços, si hi ha morositat, puntuació pitjor.

- Saldo disponible menys Saldo que deu. Major diferencia implica menor puntuació.

- Temps que ha tingut un historial de credit. Quant més llarg, millor puntuació.

- Quant de credit té. Molts crèdits disminueixen la puntuació.

- Tipus de credit que té. Quanta més experiencia en credits, sobretot de tipus rotatiu (targetes de credit, deutes a plaços, etc) millor puntuació.

Depenent de la companyia que calculi el Credit Scoring, la puntuació pot variar lleument, ja que si bé aquí s’han descrit lleument, en alguns dels parametres algunes companyies aprofundeixen més que d’altres.

Aquest mètode no esta limitat als bancs ni companyies de credits, altres companyies, com per exemple concessionaris, empreses de telefonia mòvil,etc.

Com podem observar, encara que el mètode es consideri ràpid de calcular, implica un cert temps i els calculs s’el.laboren de forma complexa, tot per bé de que s’obtingui una informació fiable i alhora crucial per l’entitat. Aixi doncs, no tot és bufar i fer ampolles, tant és així que, com hem vist és necessita la dependencia d’agencies que es dediquin a facilitar l’informació de credit del client. Llavors, la pregunta que ens hem de fer és, ha de ser tant complicat obtenir un credit? És possible que s’estiguin obviant altres parametres que permetrien saber amb més facilitat si una persona és viable per a concedir-li un crèdit?

A més, es valora bastant la experiencia en crèdits, llavors, s’està obviant que si no tens experiencia no ets ningú? Aquí us deixo un exemple del que pot passar-nos a nosaltres mateixos. D’altra banda, si ho pensem una mica, aquest mètode no és tan perfecte com pot semblar, ja que si tenim previst obtenir un credit, no avui mateix, sinó passat un temps, sabent quins són els parametres que es tenen en compte, sempre podem manipular-los, per exemple obtenint varies targetes de credit, demanant credits més petits, etc. Tot això ens proporcionará experiencia i augmentará la puntuació.

Si algú de vosaltres disposa d’un crèdit i li agradaria comentar la seva experiencia, seria de gran ajuda per a tal d'informar-nos millor.

La Memòria Anual i la Llei d'Aldama

La memòria anual, tal i com el propi nom indica, és un dels tres comptes anuals que realitza una empresa. La seva funció és la de complementar, ampliar i explicar el contingut del Balanç i el Compte de Pèrdues i Guanys, és a dir, les activitats, operacions i balanç comptable de les seves transaccions. Tanmateix, conté informació que no apareix en els altres dos comptes anuals. A més a més d'informació numèrica, inclou també informació textual, és a dir, comentaris explicatius i informació complementaria que ajudin a entendre amb més facilitat la informació purament comptable del document. Tot i que no té una estructura determinada, el Pla General de Comptabilitat estipula la informació mínima que ha de contenir.

Així doncs, la memòria seria una mena de resum detallat del que ha succeït a l'empresa durant l'últim any en tots els àmbits per tal que els accionistes puguin estar al corrent. De fet, la Junta General d'Accionistes l'ha d'aprovar. I relacionat amb aquesta transparència que han de tenir les empreses, hi ha una llei que regula precisament això, i és del que parlaré avui: de la Llei d'Aldama.

L'objectiu d'aquesta llei, aprovada el 17 de juliol del 2003, era, segons el seu pròleg: “incrementar el grau de transparència de les societats cotitzades i dotar d'una major estabilitat i seguretat la posició de l'accionista”. Així doncs, la idea era recuperar la confiança dels accionistes i inversors en el sistema financer, minvada arran de diverses notícies publicades on es destapaven una sèrie d'escàndols financers, contribuint a la transparència i el bon govern d'aquestes societats.

També coneguda com a Llei de Transparència, obliga a totes les empreses que cotitzen a borsa a disposar d'un portal web on s'incorpori tota la informació rellevant sobre l'estructura de la propietat de l'empresa i de la seva administració, així com la realització d'un informe anual de govern corporatiu. A més a més, la memòria anual també haurà de ser accessible des d'internet per tal que qualsevol ciutadà la pugui consultar d'una forma fàcil i ràpida. Segons estableix la llei, la pàgina web haurà d'incluir, almenys:

• Els estatus socials
• Reglament de la Junta General.
• Reglament del consell d'administració i el de les seves diferents comissions.
• Principis de bon govern.
• Informes anuals de bon govern corporatiu
• Documents relatius a les juntes ordinàries y extraordinàries.
• Actes de les juntes generals.

Però, realment això ajuda a augmentar la confiança de l'inversor? Jo crec que no. Quina garantia dóna a l'accionista conèixer el funcionament de la Junta General, la composició del Consell d'Administració o tenir accés a l'informe anual des d'una pàgina web, de que no es prendran decisions que el perjudiquin? Si bé és cert que és una bona mesura per tal que es pugui consultar en quina situació es troba l'empresa, els fets destacables que han succeït durant l'any, i com treballa i està constituït l'òrgan d'administració, això no evita els fraus o els escàndols financers.

Al meu parer, aquesta llei no dissuadeix a aquells que pretenen abusar de la seva posició, per tant, crec que és una llei “de cara a la galeria” per fer creure als inversors que les empreses i els seus dirigents estan cada cop més controlats, però realment no té utilitat en aquest sentit.

Com ho veieu vosaltres?

Fonts:

http://www.finanzas.com/id.6399510/noticias/noticia.htm

http://www.microsoft.com/spain/empresas/asesoria/transparencia_empresarial.mspx

El finançament d’una nova empresa mitjançant les aportacions familiars o de coneguts.

Avui m’agradaria parlar una mica del finançament inicial d’una empresa mitjançant diners de coneguts, familiars o amics.

Tots vivim en un ambient amb un conjunt de persones, com la família, els amics, gent de la facultat conegudes, etc... aquests tenen una relació amb tu i també uns interessos. Per tant, et poden ajudar/aportar amb idees i DINERS (potser actualment els companys de la fib molts diners no tenen, però al futur uns quants més segur que si).

Un cop tinguem una resposta a la nostra petició de “préstec” crec que abans d’acceptar diners d’una persona amb aquesta qualitat de amic/conegut/familiar ens ho hem de pensar més d’una vegada. Està molt clar que els diners són un tema bastant delicat per tota família i persona, i per tant hem de veure molt clar en quina posició està el donant d’aquests diners.

Principalment hi ha dues posicions: com a prestamista o bé com a participant en l’empresa.

En el primer cas, la posició de la persona és exclusivament de deixar uns diners que se li han de tornar amb interessos o sense. Aquesta declara que només deixa els diners i no vol participar en la vida de l’empresa, només et dóna una petita empenta per tirar endavant. Aquesta posició del prestamista ens és més favorable ja que d’aquesta manera evitem els problemes personals amb ell.

En el segon cas, s’ha de deixar molt clar quin nivell de participació en l’empresa s’emportarà el nou participant. No bastarà amb fer un pacte verbal, entre amics i confiança, sinó que si cal s’ha de fer amb totes les de la llei, fer-ho davant de notari. D’aquesta manera ens estalviem dos problemes.

Primer, si l’empresa no funciona i cau a la ruïna el participant perd tots els diners; els reclama, què hem de fer nosaltres? Amb una firma de notari tens solucionat aquest problema, allà dius que la persona en qüestió forma part de l’empresa i aquí s’acaba tot.

L’altre problema és que el participant vulgui tenir més participació del que es mereix. El típic que per haver donat uns diners ja es creu que té tota la potestat de fer el què vulgui amb l’empresa. Un problema que pot tenir moltes repercussions en la vida personal dels dos costats és quan hi ha relació pare - fill, germans. Per un moment, penseu que involucreu el vostre pare en una empresa. Què passaria si al principi el vostre pare us és molt útil però a la llarga se’ns fa gran i l’empresa també creix de forma notable? Com actuaries amb ell? Com dir-li que s’ha de retirar perquè ja no el vols a l’empresa? Quina reacció tindria ell en saber la notícia? Es podria preguntar : Que ja no sóc útil potser? No serveixo per res...

O bé, què passaria si el teu germà participés a la feina però ell no tingués el suficient talent i a cada moment decidís fer les coses al revés del què toquen. Ídem que abans, què li dius al teu germà per dir-li que no el necessites? Com has d’actuar?

Són temes molt difícils de tractar ja que són temes molts delicats i que afecten bastant les seves vides.

El més important de tot és que la persona que et deixi els dines no sigui un problema per l’empresa. Estar convençut que si participa sigui bo sinó.. torna-li els diners.

Si vosaltres haguéssiu de demanar diners a la família o als amics, quina de les opcions optaríeu per agafar, primera o segona? Si un amic us demanés diners els hi deixaríeu? En quina posició us posaríeu? En un moment de la vida que tingueu diners, serieu dels que tindríeu una vida empresarialment activa o preferiríeu tenir la vostra feina i no moure gaires fitxes?

Auditorías y caso Enron

Hoy en clase hemos hablado sobre los balances de situación de las empresas y las auditorías. Entre otras cosas se ha comentado muy por encima el caso Enron, y las consecuencias para Arthur Andersen, su empresa auditora. Me ha parecido interesante y he decidido buscar un poco sobre el tema.

En primer lugar, esta es la definición que ofrece la wikipedia sobre lo que es una auditoría:

La auditoría es el examen crítico y sistemático que realiza un licenciado en contabilidad de los libros y registros contables de una entidad para opinar sobre la razonabilidad de los mismos y su apego a NIF (Normas de información financiera o Principios Contables); para tal efecto se basa en técnicas específicas y en NAGAs (Normas de Auditoría Generalmente Aceptadas).

Es decir, un auditor ajeno a la empresa estudia los movimientos financieros de la misma y realiza un informe favorable, si las cuentas se corresponden con la realidad de la empresa, o desfavorable si no es así.

En el caso Enron, su empresa auditora Arthur Andersen redactó informes favorables a cambio de dinero para poder así tapar las pérdidas de la empresa.

Enron era una empresa distribuidora de energía fundada en 1985 que tuvo un gran crecimiento en sus inicios y gozaba de muy buena reputación en los EEUU. Al principio era sólo una empresa distribuidora, pero más tarde decidió contactar directamente con vendedores y compradores para llevarse así más margen en sus operaciones. Para conseguir más contratos, empezaron a ofrecer a sus clientes seguros contra cambios climáticos, contra posibles riesgos de impago de compradores, etc… Esto supuso un volumen de contratos financieros mayor que los de mercancías. Las pérdidas de algunos de sus nuevos socios las tuvo que pagar Enron, y obviamente esto no quedó registrado en sus cuentas.

Todas estas irregularidades financieras salieron a la luz. Se hizo público que las ganancias obtenidas hasta entonces habían sido fruto de negociaciones con una empresa subsidiaria. La realidad era que la empresa tenía perdidas. El 16 de octubre de 2001, la compañía declaró pérdidas de 638 millones de dólares. Su cotización en bolsa bajó de 85 a 30 dólares.

La gran estafa de Enron a sus empleados y accionistas concluyó en penas de cárcel para sus directivos. Su expresidente falleció antes de cumplir los 45 años de sentencia.

Obviamente la empresa auditora también tuvo su sentencia por obstrucción a la justicia, destrucción y alteración de documentos relativos al fraude cometido por Enron.

Conocí a alguien en un curso de informática, que había trabajado para Arthur Andersen en EEUU, me comentó que allí era práctica habitual tener hasta 3 "contabilidades" en una misma empresa. Según quien pidiera las cuentas, entregaban una u otra. Realmente hay que hacer verdaderos equilibrismos para que todo cuadre, y en la mayoría de los casos lo consiguen.

Qué opináis al respecto? Creeis que es fácil sobornar a este tipo de empresas para que "camuflen" las cuentas?

Fuentes:

http://personal.telefonica.terra.es/web/franciscomanso/Hechos-Inf%2002.htm

http://www.monografias.com/trabajos12/posible/posible.shtml

http://es.wikipedia.org/wiki/Enron

El balanç de situació

Com ja vam veure a classe, el balanç és un dels punts clau dels comptes anuals. A partir d'aquest document, els socis poden tenir una idea de com va la gestió de l'empresa.

Aquests dos quadres són les partides que han de constar al balanç segons el Pla General de Comptabilitat, i es podria dir que és una "fotografia" de l'estat actual de l'empresa.
Al quadre "Actiu" es recullen els béns i drets, i en el passiu els deutes i les obligacions. La suma total d'"Actiu" ha de ser igual a la suma total de "Passiu".
A grans trets, el que podem treure d'aquests quadres, és què li deuen i què deu una determinada empresa en un determinat moment, amb la qual cosa et pots fer una idea bastant clara de la situació de l'empresa (no pas de l'evolució!).

Hi ha però, un problema en això, i és que el balanç, en ser una "fotografia" d'un moment concret, no té perquè reflectir les operacions financeres que s'han fet durant l'any, amb la qual cosa no ens podem recolzar únicament en aquest document. Al balanç no hi surt plasmat el volum de negocis que una empresa fa durant l'any, ni el resultat d'aquestes operacions, i si ens refiem només del balanç podem treure conclusions equivocades.
Per solventar aquesta manca d'informació, es fa també el "Compte de Resultats" que és un indicador de la rentabilitat de l'empresa, de la capacitat per produir beneficis.

A tall d'exemple,
-aquí podeu consultar el balanç de situació de "Fomento de Construcciones y Contratas - FCC".
-aquí podeu consultar el balanç de situació de "LaCaixa" (2005)
-aqui podeu consultar el balanç de situació d'"NH Hoteles"
I a aquesta web http://www.finanzas.com/ podeu consultar informació financera de moltes altres empreses. Per fer una ullada al balanç, heu de fer clic a "información de la empresa" un cop la trobeu.

La veritat és que després d'investigar sobre finances i comptabilitat per escriure aquest post he descobert un nou món! És increïble la quantitat de papers en regla que ha de dur una empresa, i la veritat és que no m'extranya que moltes PYMES contractin un gestor extern per què els hi faci tota la paperassa... El que llavors em plantejo és: Realment és necessari tot el que demanen? No es podria simplificar d'alguna manera? I d'altra banda em pregunto: Quanta gent deu poder-se aplicar la dita de "Feta la llei feta la trampa?", és a dir fins a quin punt tot això que obliguen a fer serveix realment per a dur algun tipus de control?


Fonts:
http://www.finanzas.com/noticias/novato.asp?id=5975845
http://www.contabilidad.tk/node/155
http://www.finanzas.com/noticias/novato.asp?id=5975740

El sentit de la contabilitat de Gestió o Analítica

La comptabilitat de Gestió (o Analítica) ens serveix per a obtenir informació interna de l’empresa. Aquesta informació permetrà fer un anàlisi més detallat de l'empresa, gestionar-la amb més coneixements i ajudar-nos a prendre decisions.

Sabent per a què ens serveix la comptabilitat analítica, crec que és necessari explicar les seves característiques. A diferència de la comptabilitat financera, no existeix cap llei, norma o reglament que la reguli; cada empresa decideix crear-la o no depenent de les seves necessitats. A més a més, pot emprar els mètodes que cregui més oportuns per obtenir-la. També és perceptible a modificacions que ajudin a adaptar-la a les novetats que es puguin produir a l'empresa (creixement, fabricació de nous productes, etc.).

Ara bé, produir aquesta informació té uns costos per a l'empresa; la contractació de nou personal que es dediqui a aquesta tasca, els equips informàtics necessaris, la pèrdua de temps de molts treballadors que a més a més de fer la seva feina han d'aportar la informació necessària, etc. Aquests costos, però, són variants. Hi ha molts factors que hi intervenen, des de la quantitat d’informació que vulguem tenir, és a dir, de lo complerta que vulguem fer la comptabilitat de Gestió, fins al tamany de l'empresa.

Així doncs, per una banda, la comptabilitat de gestió és una gran ajuda per l'empresa, ja que manté un control sobre els esdeveniments econòmics que succeeixen i permet prendre decisions basant-se en les mancances de l'empresa, però d'altra banda, comporta una serie de costos que poden arribar a ser excessius. Per tant, jo crec que tot i que és una eina força útil, una empresa ha de fer un seguit de valoracions abans de decidir-se a fer-la: si el tamany de l'empresa és suficient com per requerir aquesta eina, quina quantitat d'informació és necessària, si realment la balança entre els costos que comportarà i els beneficis que en traurà serà positiva,etc.

Que en penseu vosaltres? Creieu que és realment imprescindible per a qualsevol empresa mantenir una comptabilitat de gestió?

El negoci de Youtube

Qui no ha utilitzat mai Youtube? Ja costa de trobar a algú que no sapiga el que és, oi?

No heu pensat mai en la de diners que els ha de costar tot aquest ample de banda utilitzat per pujar i baixar videos? Com es finança tot aixo? No m’estic referint des que Google el va comprar, m’estic referint als seus inicis. Recordeu haver vist gaire publicitat a la pagina web? Jo la veritat es que no. Ara tot és diferent, ja que els canals de televisió i musicals tenen acords amb la companyia, ja que tenen el seu propi canal, moltes companyies estàn comprant el dret d’usar-lo en els seus reproductors amb codificacions especials, etc.

Sembla ser que, Youtube, en els seus inicis, estaba apoyada per dos grans consorcis:

Sequoia Capital i Silicon Valley,la primera de les dues va finançar a Google en els seus inicis i el consorci esta actualment format per més de 30 empreses, entre les quals figuren els noms de Yahoo, nVidia, Apple, Paypal, etc.

Sobre la segona, es tracta d’un consorci d’empreses dedicades a la computació i als semiconductors on figuren empreses com AMD, Adobe, Oracle, etc.

A més, els tres companys que varen fundar la companyia, eran treballadors del sistema de pagaments online per excelencia Paypal.

Pel que podem veure, doncs, la idea de Youtube no va neixer d’un dia per l’altre, en un garatge,sino que pel que sembla, els seus fundadors mantenien un bon suport al darrere seu. Però, tot i així, aquests consorcis, com es de suposar, voldrien veure beneficis en el projecte, encara que, en aquell moment, era només un prototipus.

Quan va anar passant el temps i el nombre d’usuaris i de videos anava creixent Sequoia va finançar amb més diners a Youtube. Llavors el que em fa pensar és que, en el moment en que aquesta gran companyia com aquesta re-finança un projecte, és perquè veuen els beneficis, encara que siguin en un futur.

Indagant una mica en altres blogs, veig que una de les clausules de les condicions de servei de pujar un video al Youtube és aquesta, i que podria ser una possible base d’ingressos:

“However, by submitting the User Submissions to YouTube, you hereby grant YouTube a worldwide, non-exclusive, royalty-free, sublicenseable and transferable license to use, reproduce, distribute, prepare derivative works of, display, and perform the User Submissions in connection with the YouTube Website and YouTube’s (and its successor’s) business, including without limitation for promoting and redistributing part or all of the YouTube Website (and derivative works thereof) in any media formats and through any media channels. You also hereby grant each user of the YouTube Website a non-exclusive license to access your User Submissions through the Website, and to use, reproduce, distribute, prepare derivative works of, display and perform such User Submissions as permitted through the functionality of the Website and under these Terms of Service.”

Que en resum el que ens vol dir és que qualsevol dia podem trobar un anunci de Youtube a qualsevol medi (Tv o internet) amb el nostre video (o part d’ell) sense tenir cap dret sobre aquest.

Sobre aquest tema ja es va discutir durant un temps a tota la Blogosfera, es deia que aquesta clausula podria resultar abusiva, fet pel qual els responsables de Youtube vàren manifestar que Youtube mai havia intentat obtenir beneficis venent un video pujat a youtube, i, va aclarar a més, que l’usuari te tot el dret sobre el video que puji i que aquesta clausula esmentada deixa der ser valida en quant l’usuari l’esborra.

No queda massa clar sobré que passaria si en un moment donat un usuari pugés un video i youtube el vengués a algú, i l’usuari, no estant d’acord l’esborrés, ja que en el moment de pujar un video ja sel’s dona el dret esmentat. Fins al moment, que jo sapiga, Youtube mai s’ha finançat mitjançant aquesta via, però, si algun dia ho intentés, és bastant segur de que funcionaria.

Moltes són les dubtes que s’han desplegat per la xarxa sobre com un projecte que ha donat tants fruits pot obtenir beneficis, o de com es pot finançar. Com s’ha vist aquí sembla ser que el secret ha estat formar part de grans consorcis d’empreses. Però fins a quin punt és rentable invertir en un projecte d’aquests projectes? Era d’esperar que al final una gran companyia acabés comprant la pàgina? Quin es el moment en el que es deixa de tenir pèrdues i s’obtenen beneficis?

Per un futur no llunyà, Google planteja l’estrategia d’incluir anuncis adsense als videos publicats, la qual cosa ja ha generat diverses discussions sobre la controversia amb la idea principal de la pàgina.

Una cosa està bén clara, els fundadors de Youtube, a més d’uns genis emprenedors i programadors, també ho són en les finances.

Tests psicotècnics, són una xorrada?

Tests psicotècnics, són una xorrada?

L’altre dia a classe, i a altres posts que hi ha per aquí penjats, vam esta veient el tema de la selecció de personal. Veiem que era molt important saber fer bé les contractacions de personal i que per això moltes empreses podien/havien de sotmetre a “proves” els seus candidats. Aquestes proves s’anomenen Instruments de Selecció. Ni ha de diversos tipus, però jo us vull parlar de una de les proves que m’han fet alguna vegada: els test psicotècnics.

Aquest estiu passat buscant feina per ETT’s em van fer omplir dos tests per a l’empresa en que podria anar a treballar. El vaig trobar una xorrada. Fins i tot vaig arribar a pensar: “vols dir que serveixen per alguna cosa aquests tests psicotècnics?” Algú està amb mi? A algú li han fet algun test d’aquest?

Hi havia la típica pregunta de completa la sèrie; on hi havia uns requadres amb línies que anaven canviant de disposició. També hi havia sèries numèriques com: ..2..4..6..8..10... I una de les preguntes estrella d’un d’aquells tests era: “quan vas caminant pel carrer sents gent que parla i quan et gires per mirar-la ja no hi són? Sí o No”. O una altre com “Jo mai tiro papers a terra. Si o NO”.

Però la meva visió sobre aquestes coses és de pur IGNORANT. Estar molt clar que si la majoria d’empreses utilitzen els psicotècnics ha de servir d’alguna cosa.

Cal que les empreses alhora de seleccionar candidats escullin bé un test i que després sàpiguen quins trets són realment els importants per aquell lloc de treball. Per exemple, en un venedor es buscarà molt més la personalitat extrovertida i, en canvi, en una treballador d’un far introvertida. Les empreses no s’han de fixar en la credibilitat del test ja que aquests tenen les propietats de fiabilitat, validesa i sensibilitat.

De les preguntes, n’hi ha de molt concretes que es pot intuir el què es vol mirar d’un candidat, com per exemple les sèries. D’una sèrie podríem trobar resposta a : resistent a la fatiga, atenció, nivells de percepció, capacitat espaial, etc. Aquestes són les que poden donar la informació sobre molts aspectes de la personalitat, intel·ligència, psicotisme, psicopatologies, perfeccionisme, lideratge, etc.. del subjecte.

Però hi ha unes preguntes que solen fer molta gràcia, aquestes preguntes formen part d’una escala de valides que incorporen els tests. Aquestes preguntes donen informació sobre la vericitat amb què el subjecte esta responent el test. I aquí és on veig que “Jo mai tiro papers a terra. Si o NO” sí és útil. (crec que vaig respondre que sí i per això no em van agafar a la feina xD).

Pel què fa a resultats, aquests tests treuen molta informació que un subjecte no sap ni que li estan preguntant. Hi ha un test que es diu 16PF que és dels més realitzats i útils. Us poso un link a un pdf on hi ha un anàlisi d’un test realitzat. Aquí.

Dir que ara ja sé una mica més sobre els testos psicotècnics que ens poden fer en una empresa i que les preguntes que hi ha no són tant simples com pensem. Per la part empresarial crec que és una eina molt útil per rebaixar el volum de candidats i a més escollir-los objectivament, sense jutjar només per les formes.

Algú té alguna anècdota sobre els psicotècnics? Alguna pregunta que hagi trobat un tant especial? Sempre havíeu pensat que eren una xorrada? Creieu que hi ha alguns mètodes més efectius que aquest? Coneixeu aquesta tècnica de selecció ? Curiosa oi? Web de testos realment interessants .

Fonts: Sara Càmara, companya i estudiant de psicologia i les webs ja referenciades

RRHH: Retribución

Una de las tareas del área de recursos humanos es determinar la retribución de los trabajadores de la empresa. Hay que tener en cuenta muchas variables a la hora de determinar el sueldo de un trabajador, entre ellas: la valía del trabajador, el puesto de trabajo, la formación del candidato, peligrosidad del puesto, nocturnidad, nivel de responsabilidad, etc…
Además del sueldo, existen otros incentivos que hacen que el trabajador esté más motivado, o bien que el posible candidato se sienta más atraído por el puesto de trabajo. Es habitual, por ejemplo, en el caso de las consultoras, que ofrezcan tickets de restaurante, seguros médicos o incluso la cuota mensual de un gimnasio.

Los factores a tener en cuenta para determinar el sueldo, se pueden dividir en:
- Estimación del valor del puesto de trabajo:
Se establece el valor del puesto en relación a los otros puestos de la empresa. No es lo mismo ser directivo de la Nike, que ser directivo en una gestoría, por poner un ejemplo.
- Clasificación del puesto:
Se establecen unas clases o familias de puestos de trabajo y se retribuye en función del rango de salarios que pertenece a esa clase.
- Fijación de rangos salariales:
Se fijan los rangos salariales de las familias o clases establecidas previamente. Esto se puede llevar a cabo comparando con los sueldos que están establecidos en el "mercado".
- Determinación de salario individual:
Se tiene en cuenta la situación personal del empleado, así como la experiencia en la empresa, años de antigüedad, etc...

Existen además los sistemas de retribución basados en el rendimiento del trabajador. Estos son, por ejemplo los sueldos de los comerciales. Normalmente el sueldo de este tipo de trabajo consiste en una parte fija, y otra variable en función de las ventas del comercial.

Respecto a las retribuciones indirectas, me gustaría comentar las fórmulas de excelencia, que están orientadas a los altos cargos de las empresas.
- Paracaídas de oro: Acuerdos de indemnizaciones para proteger a los altos cargos cuando una empresa pasa a manos de otra.
- Esposas de oro: Como su propia palabra indica, casan al directivo con la empresa para evitar que este cese su relación con la empresa, mediante, por ejemplo, opciones de compra de acciones de la empresa.

Qué os parecen las medidas que toman las empresas para evitar que los trabajadores cesen su relación laboral con la empresa? Creéis que es una buena táctica, intentar motivar al trabajador con este tipo de incentivos? Creéis que es mejor un buen sueldo, que mil incentivos?

L'adaptació de les empreses a la cultura local

Un factor que crec que és molt important en una empresa si vol créixer més enllà del país d'origen, és estudiar amb deteniment la cultura del país on volen expandir-se.
Els motius pels quals penso que és important són bastant obvis.

Principalment perquè si una empresa fabrica un producte que no pot interessar de cap manera al país on l'intenta introduir, ja pot fer les millors campanyes publicitàries del món o contractar als millors directius i empleats de l'univers, que allò no es vendrà mai. Com a exemple d'això, tenim l'iPod, un gran èxit mundialment, excepte al Japó, on els mp3 fabricats per Sony segueixen tenint la quota més alta de mercat.

Una altra rao, també molt important i potser més seriosa, té a veure amb la religió o fins i tot la llei d'un país. Si una empresa fabrica un producte que està en contra dels principis religiosos del país on vol vendre, té un problema molt seriós, ja que no només s'enfronta a un fracàs total, si no que pot arribar a tenir problemes legals. Com a exemple d'això, però portat de manera intel·ligent, tenim el cas de la cadena de restaurants fastfood de McDonald's. Com suposo que sabeu, la majoria de productes que ofereixen als restaurants contenen carn de vaca, la carn per excel·lència de les hamburgueses. Però hi ha un país amb milions d'habitants, (un mercat molt potent a ulls de McDonald's) que considera la vaca un animal sagrat: l'Índia. Doncs bé, el que van fer, i per tal de no desperdiciar tota aquella clientela, va ser obrir restaurants a l'Índia en què no s'hi venia cap producte provinent de la vaca, i a canvi oferir molts productes apreciats a l'Índia, com ara panets de Curry. Si teniu curiositat sobre el que ofereixen a l'Índia podeu mirar aquest video (en japonès).

Podria posar molts més exemples d'empreses que han pres tàctiques intel·ligents per tal de vendre òptimament a tot arreu, com per exemple pepsi, amb la seva pepsi de cogombre que segurament no vendria ni una ampolla a Barcelona però en canvi és un gran èxit a altres països, o fanta, que ofereix sabors diferents per les seves begudes depenent de les preferències que creu que hi ha a cada país.

També hi ha empreses que per tal de tenir més mercat en un país, han decidit canviar tan dràsticament la seva filosofia, que sembla que no siguin ells mateixos. M'estic referint a Google i la implantació del seu buscador a la Xina. Per tal de tenir content al govern i alhora menjar-se un tros molt gran de pastís, van decidir seguir-los el joc amb la censura, i han acabat implantant un buscador que troba el que el govern vol que trobis...

Penseu que en aquest aspecte Google va fer bé? No creieu que hauria d'haver lluitat pels seus principis de llibertat? Vosaltres sabeu d'alguna empresa que s'hagi vist obligada a canviar en algun lloc per un motiu cultural, religiós o legal? Coneixeu alguna empresa flexible com McDonald's en aquest aspecte?

Les ETT's i la conseqüent subcontractació

Volia parlar sobre aquest tipus d'empreses, que, com el seu nom diu, són empreses que ofereixen treball temporal i són usades per les empreses per a cobrir algun buit momentani per alguna raó(vacances, baixes, etc)

Apart del que es comenta al carrer sobre les ETT's (la precarietat, sous baixos,etc), em volia centrar en com i perquè una empresa acaba contractant una empresa de treball temporal per a trobar nous treballadors.


Heu pensat alguna vegada com funcionen les ETT's?

us posaré un exemple:

De l'empresari a la ETT:

L'empresa A acudeix a la ETT B i li comunica que necessita N empleats per a un treball C.
B li comunica a A a quant ascendeix la comissio per a buscar-li els empleats per al treball C.
A paga a B la comissió.

B busca als seus arxius a possibles candidats per al treball C i es posen en contacte amb ells.
Alguns dels possibles candidats son contractats per B, fins a arribar a N candidats.

Del candidat a la ETT:

El candidat D acudeix a B amb unes pretensions de treball
B busca a la base de dades quines empreses estarien disposades a contractar-lo.
l'empresa C contracta al candidat D mitjançant B.


Fixeu-vos en la de temps que s'estalvien tant les ETT's com les empreses, és com tenir una base central d'informació de possibles candidats a un treball, amb la qual cosa, l'empresari s'estalvia el haver de buscar empleats, cosa que suposa diners i temps.Amb aquest sistema 'empleat ve a ser més un producte amb el que comerciar que no pas una persona.

Sobretot, en el que hem de pensar, és en el negoci que això esta generant per a la ETT. Al tenir una base de dades plena de curriculums a la qual l'únic que han de fer es fer matxambrats amb les empreses interessades (les quals els hi paguen una bona comissió pel fet de buscar-lis els empleats), el negoci esdevé perfecte, ja que no els suposa cap valor afegit.

Les ETT cobren per els serveis prestats (reclutament, sel.lecció, etc) a l'empresa contractadora una comisió per empleat segons el lloc de treball, la disponibilitat d'empleats i el numero de contractes,és per això que és dificil de saber quin és el preu que paguen per l'empleat al dependre d'aquests factors. Així doncs, al contrari del que molta gent pensa, les ETT no es queden amb part del nostre sou, sinó que cobren per una altra banda. De fet, quan una ETT contracta a un empleat, estan obligades a que l'empleat cobri el mateix sou/hora que un empleat contractat per l'empresa, encara que, generalment, el que es fa es incloure al sou, les vacances i d'altres dies que en teoria pertoquen a l'empleat i que no utilitzará.

Contractar una ETT és una pràctica que es fa bastant en empreses, sobretot per a treballs de tipus administratius, telefonistes o bé treballs de magatzem, i, a la vista està, ja que suposen el 2% de la taxa d'empleament a la UE.


Les ETT, pel que sembla, fan un bon treball per a la societat però a un preu molt alt.

I arribat a aquest punt seria molt interessant qüestionar les següents preguntes per tal que pogueu donar la vostra opinió.


- Val la pena un model així? o sería a la llarga millor que cada empresa es busqués els seus empleats?
- Se us acudeixen altres models que facin el mateix que una ETT però gratuïtament o a més baix cost?
- Heu tingut alguna experiencia amb alguna ETT? Com va resultar? Hi havia precarietat?
- Com creieu que ens afecta a la gent jove, el fet que, cada cop més, es facin contractes temporals i no fixes?

Instruments de selecció objectius i subjectius

En aquest segon post a mi m'agradaria parlar sobre els instruments de selecció que utilitza el departament de Recursos Humans d'una empresa. En el apunts ja es fa referència a diversos d'aquests instruments, així que m'agradaria fer un parell de matisacions.

En primer lloc, crec que és important distingir entre els instruments objectius i subjectius. Segons el meu punt de vista, en els primers s'hi podrien encabir tots aquells instruments que permeten conèixer les habilitats i aptituds del sol·licitant com a empleat. En els segons, en canvi, s'hi podrien encabir tots aquells instruments que permeten conèixer la vessant més humana del sol·licitant. Per entendre'ns, els instruments objectius proporcionen els coneixements que pot aplicar el sol·licitant al realitzar la seva tasca i els subjectius la seva personalitat i capacitat de relació amb el seu voltant.

Un cop definit que és el que entenc jo com a instruments objectius i subjectius, seria el moment de parlar de les seves funcions. Al meu entendre, la funció principal dels instruments objectius és fer una tria, un filtre entre tots els sol·licitants per tal de seleccionar els més capacitats pel lloc de treball. Un cop feta aquesta tria, seria el moment d'aplicar els procediments necessaris per finalment contractar aquell que s'ajusti més al perfil d'empleat que s'està cercant per tal de desenvolupar les tasques que li seran encomanades, funció principal dels instruments subjectius.

Però, quins són aquests instruments, i quins avantatges i inconvenients tenen?

Quan parlem d'instruments objectius, ens basem principalment en el currículum i les referències que l'empresa pot aconseguir del sol·licitant. El currículum té el gran avantatge de contenir detalladament tota la informació que una empresa pot requerir sobre les habilitats professionals del sol·licitant: estudis, experiència prèvia, etc. Però aquest gran avantatge topa amb la gran facilitat de falsificació d'aquestes informacions, fet que provoca de manera immediata la necessitat de contrastar-les. I és justament mitjançant les referències obtingudes dels supervisors de feines anteriors que les empreses poden estar segures de la veracitat d'aquestes informacions.

Pel que fa als instruments subjectius, ens basem principalment en les entrevistes personals i les tests de personalitat. Les entrevistes personals tenen el gran avantatge de poder veure en persona el sol·licitant: apreciar la seva presència física, la seva capacitat de comunicació oral, la seva personalitat, etc. En canvi, les proves escrites permeten conèixer la seva capacitat de comunicació escrita, conèixer una mica més la seva personalitat mitjançant els tests de personalitat i l'estudi de la seva cal·ligrafia, etc.

Crec que és obvi i tots estareu d'acord en que no s'hauria de contractar a cap empleat sense haver valorat les propietats del sol·licitant mitjançant els dos tipus d'instruments. Jo crec que és molt important la part objectiva a l'hora de triar un candidat, però que en última instància el que acaba decidint l'elecció d'un o altre candidat és la part subjectiva del procés, perquè al final sempre hi ha una persona humana que acaba decidint.

Així doncs, quina és la vostra opinió és més important la part objectiva o subjectiva d'un procés de selecció? Quan estem en un procés sabem com afrontar la part subjectiva? Pel que fa a mi, penso que apart de tenir un bon currículum hauríem d'aprendre una mica a afrontar les entrevistes i tests de personalitat.