La rendibilitat és el factor que permet estimar si els beneficis que s'aconseguiran després d'invertir en aquest projecte seran majors que els sacrificis que ha hagut de fer l'inversor. Per fer-ho, hi ha diferents mètodes o models, dividits entre estàtics o dinàmics. Aquesta divisió es basa en un fet diferencial: si tenen en compte o no el pas del temps, és a dir, el canvi de valor del diner. Com es pot deduir, els mètodes que en els seus càlculs no tenen en compte el moment en que es produeix la sortida o entrada de diner (estàtics) són molt més simples que no pas els dinàmics, així que em centraré en aquests últims, més complexos però que aporten una informació més precisa. Una altra característica d'aquestes mètodes (dinàmics) és que són complementaris, és a dir, que usats simultàniament poden donar una visió més complerta del projecte ja que cada un d'ells contempla un aspecte diferent.
Del primer mètode que parlaré és del Valor Actual Net (VAN). Quan parlem del VAN d'una inversió, ens referim a la suma dels valors actualitzats de tots els fluxos nets de caixa esperats del projecte, deduït a partir de la inversió original. És a dir, actualitzar tots els valors a l'any 0 (any de referència) per tal de contemplar la variabilitat del diner al llarg del temps, sumar aquests valors i restar-los-hi la inversió original. Precisament aquesta homogeneïtzació és el principal avantatge d'aquesta mètode: es redueix a una unitat de mesura comú quantitats de diner generades en moments diferents en el temps, fet que permet introduir fluxos als càlculs sense que això distorsioni el significat del resultat final, com pot succeir en el mètode TIR.
Així doncs, el VAN indica la quantitat de diners de que disposarà l'inversor després de retornar el capital i liquidar el seu cost. De forma general, es pot concloure que si el VAN és positiu, el projecte és rentable. Per tant, si l'inversor està dubtant entre dos projectes, el més rentable serà el que tingui un VAN més elevat. De totes maneres, és l'inversor qui acaba decidint si el VAN és prou atractiu com per contrarestar els riscos inherents en la inversió.
Pel que fa a la Taxa Interna de Retorn (TIR), és aquella taxa que fa que el VAN d'una inversió sigui 0 (VAN=0). Ara bé, utilitzant aquest valor per analitzar la rendibilitat d'una inversió, es considera que una inversió és aconsellable si la TIR resultant és igual o superior a la taxa exigida per l'inversor (cost del capital). Aquest cost de capital amb que es compara la TIR pot ser: o bé la taxa d'interès dels préstecs, (en cas que la inversió es financi a través de préstecs) o bé la taxa de retorn de les inversions alternatives (en cas que la inversió es financi amb capital propi), o bé una mescla d'ambdues.
El problema més gran d'aquest mètode, com he avançat anteriorment, és la inconsistència matemàtica de la TIR quan en un projecte s'hi han d'efectuar altres desemborsaments (a més a més de la inversió original) durant el la vida útil d'aquest, ja sigui degut a pèrdues o a noves inversions addicionals.
D'altra banda, la TIR és un indicador de rendibilitat relatiu del projecte, és a dir, que cada projcete té la seva pròpia TIR, per tant, no es pot comparar les taxes de rendibilitat internes de dos projectes ja que no tenen en compte la possible diferència de dimensions d'aquests. Per exemple, una gran inversió amb una TIR baixa pot tenir un VAN superior a l d'un projecte amb una inversió petita i una TIR elevada.
